El model sanitari de Catalunya, tal com el coneixem avui, es va consolidar amb la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), de 1991, que va suposar l’aposta per un sistema nacional de Salut, assimilable al dels estats de benestar europeus més avançats, i que va establir un marc legal d’actuació assentat en els principis següents: 

  • la millora de l’accessibilitat als serveis i la seva proximitat al ciutadà,
  • una atenció integral i integrada dels diferents serveis i nivells d’assistència,
  • l’adaptabilitat als canvis demogràfics i les necessitats futures dels ciutadans,
  • la integració en el medi urbà o rural, i la proximitat al territori,
  • la millora de la intimitat i el confort, tant de pacients com de professionals.
 

A diferència d’altres comunitats i països del nostre entorn, on és freqüent una tipologia de centres que responen exclusivament a exigències essencialment tecnològiques i funcionals, a Catalunya des dels anys noranta s’ha desplegat i consolidat un model arquitectònic singular en el disseny dels equipaments sanitaris.

Recollint l’essència i els ensenyaments derivats de les experiències pioneres dels anys vuitanta, s’han incorporat una sèrie d’elements que caracteritzen el disseny dels equipaments sanitaris –que són comuns, en major o menor grau, a les diferents línies assistencials– amb l’objectiu de facilitar l’assoliment dels principis assistencials que articulen el model sanitari català consolidat per LOSC.

El resultat ha estat una arquitectura sanitària que ha assolit l’objectiu de conciliar els requeriments funcionals i tècnics amb els principis projectuals, que situen el seu interès en l’objecte arquitectònic mitjançant l’organització de l’espai i la seva relació amb l’entorn, permetent alhora un grau de llibertat formal suficient per oferir una resposta arquitectònica particular i singular a cada situació i a cada territori.

Aquest plantejament s’ha anat concretant en una tipologia de centres assistencials que han estat dissenyats d’acord amb les característiques següents:

Entesa com a aproximació al ciutadà, es tradueix en un acostament al territori, en una extensió de la xarxa d’equipaments, i també en una potenciació de l’accessibilitat física a l’equipament, que es concreta en l’adopció de solucions arquitectòniques que faciliten un acostament i un tracte personalitzat, de seguretat i de confort cap al pacient.

Adoptem com a idea fonamental del projecte la relació de l’edifici amb l’escala humana en l’aproximació a l’edifici. Es planteja l’espai públic com un preàmbul o una prolongació de l’edifici en la zona d’accés.

A l’interior, un seguit d’espais que sovint s’organitzen com un conjunt d’elements de petita escala i que s’agrupen al voltant de patis, doten els centres d’unes característiques que faciliten unes condiciones d’acollida i una atenció personalitzada al pacient.

Sovint els centres adopten disposicions en horitzontal en contacte amb el terreny, que asseguren l’accessibilitat a l’interior de l’edifici i també una bona resolució de les circulacions internes.

D’acord amb els corrents dominants en el disseny d’hospitals i altres centres assistencials, una característica bàsica del disseny és el recurs a estructures flexibles i elàstiques que possibiliten l’adaptabilitat dels centres als canvis de programa que, en funció de la variabilitat de l’oferta i la demanda de serveis, els equipaments sanitaris hauran de fer front en algun moment del seu cicle de vida.

L’adopció d’un mòdul de base flexible, en forma de malla o retícula, és un altre dels elements bàsics de disseny dels centres.

A partir de la compatibilitat d’aquest mòdul amb diverses solucions organitzatives i de la seva seriabilitat o repetibilitat, s’aconsegueix aportar un alt grau d’adaptabilitat als edificis, fet que permet donar resposta als futurs requeriments de canvi d’ús i/o transformació.

Així veiem com els nous hospitals es dissenyen com un edifici, en general baix i extens, organitzat al voltant d’una malla bireticular en dues dimensions que se sobreposa a una estructura lineal de creixement en un eix. Aquesta organització comporta una estructura en què el creixement i les modificacions no només són possibles, sinó que estan considerades com una de les premisses del disseny general del centre.

És fonamental aconseguir una relació fluïda dels nous centres amb l’entorn urbà o rural en què se situen. També es pretén minimitzar l’impacte en el paisatge i assegurar el respecte al medi ambient.

L’adopció de disposicions en forma de pinta, espina o quadrícula, juntament amb el recurs de patis oberts a l’exterior, permeten assolir unes excel·lents condicions de captació de llum en els espais assistencials i de treball dels professionals, i també una adequada integració visual dels edificis en el paisatge.

Es dissenyen uns centres d’escala més reduïda, destinats a atendre un àmbit territorial més petit.

Com a conseqüència de la menor dimensió dels equipaments, i segons la disponibilitat del terreny, és freqüent una baixa densitat d’edificació que afavoreix la disposició dels edificis en horitzontal, en contacte amb el terreny. Aquest canvi d’escala dels equipaments i el seu apropament a l’escala humana contribueix a la millora de les condicions d’intimitat i confort en els edificis.

Sovint l’arquitectura opta per solucions que, tot evitant plantejar un gran volum d’edificació únic, parteixen de volums independents de menor volum que, per mitjà de la seva agrupació o seriació, permeten crear àmbits més reduïts, íntims, privats i confortables.

El disseny dels centres adopta solucions tècniques que asseguren una relació cost-qualitat adequada i uns equipaments sostenibles, energèticament eficients i de baix manteniment.

Els nous centres incorporen també els avenços tecnològics disponibles i les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Cap on s’orienta el disseny dels equipaments sanitaris en un futur immediat

Els equipaments sanitaris hauran de donar resposta a noves demandes assistencials. Podem avançar tendències com l’increment de la capacitat resolutiva de l’atenció primària, el major pes de les àrees ambulatòries, la integració de línies assistencials, els canvis organitzatius per la incorporació de la telemedicina i les tecnologies de la informació o l’acostament de la investigació biomèdica a l’àmbit assistencial.

Els propers anys es modificaran els programes, incorporant una oferta més gran a la cartera de serveis i també noves formes d’organitzar l’assistència, però continuaran vigents els elements bàsics del model arquitectònic desenvolupat durant aquests anys en el sistema sanitari català.

 

Adaptació dels criteris de dimensionament i arquitectònics

Els escenaris definits per la planificació sanitària i les noves tendències assistencials condicionaran la manera en que es presten els serveis i demanaran una revisió i adaptació al context actual dels criteris de dimensionament i disseny dels centres.

Podem apuntar les principals línies de treball en les que ja s’ha començat a treballar:

  • l’actualització de les directrius pel disseny de centres d’atenció primària, consultoris i centres ambulatoris i intervencionistes per adaptar-les a:
    • l’increment de la resolució i les noves maneres de gestionar la demanda (at. continuada, cirurgia ambulatòria),
    • la incorporació e integració de noves modalitats assistencials, tant sanitàries com socials (activitat no presencial, activitats en grup),
    • una major flexibilitat organitzativa dels recursos i professionals,
    • l’increment dels espais d’ús polivalent,
    • i la major connectivitat en el conjunt del sistema assistencial, tant a nivell organitzatiu com per la incorporació massiva de les TIC (informació compartida, consultories, increment de serveis no presencials..), que afavoriran substancialment la continuïtat de l’assistència entre nivells.
  • es manté la vigència de les característiques arquitectòniques bàsiques dels centres, però es constata:
    • l’augment de la demanda de flexibilitat dels espais,
    • els canvis en la manera de prestar l’atenció derivats de la incorporació de noves tecnologies i TICs,
    • el creixement de les àrees ambulatòries i de diagnòstic,
    • i l’aposta per la sostenibilitat i eficiència dels centres, tant en la seva concepció arquitectònica com en els sistemes constructius, els materials escollits i la tipologia de les instal·lacions emprats)

 

Parcs sanitaris que integren diversos nivells assistencials, investigació i docència

Els grans complexos hospitalaris universitaris faciliten la integració d’àrees assistencials i de docència junt amb noves àrees d’investigació en l’àmbit de la biomedicina. En alguns casos s’incorpora també l’empresa especialitzada en biomedicina. Aquestes estratègies cerquen facilitar la creació de sinergies i afavorir els processos de transferència de coneixement entre tots aquests àmbits. Com a resultat es consoliden uns parcs sanitaris que responen a plantejaments similars als que es van seguir en la creació dels parcs tecnològics i empresarials impulsats la darrera dècada des de l’àmbit universitari.

Data d'actualització:  11.01.2017

Informació relacionada